Mad men, ens ha acollit després de quedar-nos orfes de sèries. Havíem perdut Lost, Nurse Jackie no torna fins al febrer, How I met your mother només es dóna un capítol a la setmana, i ja havíem acabat la grandiosa Six feet under. Què seria de nosaltres? El millor que ens podia passar era refugiar-nos als anys 60.
Mad men t'atrapa i no saps com, la comences a veure i te la mires amb recel, els primers capítols costen, el tempo és lent, et costa entrar amb uns personatges que queden molt lluny del que tu coneixes i a cada cigarret que encenen i copa de whisky que beuen penses que realment ets (o eren) altres temps. Fins que un dia, nosaltres vam necessitar 5 capítols, després del 40 minuts que dura la sèrie en vols més.
Els personatges, els seus rols, l'estètica (m'apassiona), el paper de les dones, els estereotips i la societat estan descrits amb molta cura. A mesura que avancen els capítols cada protagonista es va perfilant més i més, les seves vides van evolucionant de manera que sembla natural, res de girs bruscs de guió, aquí cada cosa necessita el seu temps. Al final t'adones que petites frases, o personatges que han aparegut pocs minuts deixen un petit pòsit que els guionistes molt hàbilment recuperaran quan els sembli convenient.
Els títols de crèdit amb la banda sonora em tenen el cor robat, són una magnífica carta de presentació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada